Guerra colonial portuguesa

Guerra colonial portuguesa

Guerra Freda
Tipus	guerra
Data	4 de febrer de 1961 – 25 d'abril fr 1974 (13 anys, 2 mesos i 3 setmanes)
Escenari	Angola, Guinea Portuguesa i Moçambic
Lloc	Àfrica Occidental Portuguesa
Estat	Portugal, Angola, Moçambic i Guinea Bissau
Resultat	Independència de Angola, Cap Verd, Guinea Bissau, Moçambic i São Tomé i Príncipe: Victòria militar portuguesa a Angola i Moçambic. Portugal recupera el control total del territori d'Angola i la gairebé totalitat de Moçambic a la fi del conflicte (1974); manteniment de la seu dels moviments nacionalistes i els seus òrgans polítics en països veïns durant la guerra. Estancament militar o derrota parcial portuguesa a Guinea portuguesa.[1][2] Erosió política, social i diplomàtica del règim de l'Estado Novo Caiguda de l'Estado Novo (revolució dels clavells)[3] Subseqüent retirada de totes les tropes portugueses d'Àfrica pels acords de Lusaka i Alvor.[4]
Conseqüència	Independència de les colònies portugueses a Àfrica.[5] Timor Leste seria ocupat per Indonèsia abans que es consolidés el seu procés d'independència, que no es consumaria fins a l'any 2002.
Bàndols
Portugal Amb suport de: Sud-àfrica Rhodèsia Zaire Estats Units OTAN MPLA FNLA UNITA FLEC PAIGC FRELIMO FRETILIN MLSTP Amb suport de: Unió Soviètica Cuba R.P. de la Xina Algèria Tanzània Senegal Tunísia Guinea
Comandants
Generalment: António de Oliveira Salazar Marcelo Caetano Américo Tomás Angola: Francisco da Costa Gomes Guinea Portuguesa: António de Spínola Otelo Saraiva de Carvalho Moçambic: António Augusto dos Santos (1964–69) Kaúlza de Arriaga (1969–74) Angola: Agostinho Neto José Eduardo dos Santos Lúcio Lara Holden Roberto Jonas Savimbi Guinea Portuguesa: Amílcar Cabral Luís Cabral João Bernardo Vieira Domingos Ramos Pansau Na Isna Francisco Mende Moçambic: Eduardo Mondlane (1962–69) Joaquim Chissano (1962-75) Filipe Samuel Magaia (1964–66) Samora Machel (1969–75) A Timor Oriental: José Ramos-Horta A Sao Tomé i Príncipe: Manuel Pinto da Costa
Forces
148.000 tropes regulars portugueses; 65.000 a Angola 32.000 a Guinea Portuguesa 51.000 a Moçambic 38.000-43.000 Guerrillers; 18.000 a Angola 10.000 a Guinea Portuguesa 10-15.000 a Moçambic
Baixes
8.827 morts 15.507 ferits (físics i/o psíquics) 50,000+ morts a Angola ~6.000 morts ~4.000 ferits a Guinea >10.000+ morts a Moçambic Víctimes civils: 50.000 morts a Moçambic[6]
Mèdia

La Guerra colonial portuguesa o Guerra d'Ultramar es va dur a terme entre les Forces Armades Portugueses i les forces organitzades pels moviments d'alliberament de les antigues colònies portugueses d'Angola, Guinea-Bissau i Moçambic entre els anys 1961 i 1975. En aquests territoris el conflicte és anomenat Guerra d'independència.

L'expressió guerra colonial era rebutjada pel govern portuguès, ja que els territoris ultramarins portuguesos tenien l'estatut de províncies i no de colònies. Les Nacions Unides, no obstant això, consideraven que sí que eren colònies, perquè els drets dels indígenes africans eren diferents als dels colons blancs i els africans assimilats. D'altra banda, a causa que les operacions militars eren considerades de seguretat interna per les autoritats portugueses, el terme guerra tampoc era utilitzat. Per aquestes raons, el terme utilitzat generalment pels mitjans militars portuguesos era el de campanyes ultramarines.

L'inici d'aquest període de la història de Portugal va tenir lloc a Angola, el 4 de febrer de 1961, a la zona que passaria a denominar-se Zona Revoltada do Nord (Zona Rebel del Nord), que correspon als districtes de Zaire, Uige i Cuanza Nord. La Revolució dels Clavells a Portugal el 25 d'abril de 1974 va suposar la fi d'aquest període i el primer pas cap a la independència d'aquestes colònies. Amb el canvi del rumb polític del país, els intents de les Forces Armades Portugueses per mantenir el control d'Angola, Guinea i Moçambic van deixar de tenir sentit. Els nous dirigents van anunciar la democratització del país i estaven disposats a acceptar les reivindicacions d'independència de les colònies, per la qual cosa van passar a negociar les fases de transició amb els moviments d'alliberament nacional que es trobaven en guerra contra Lisboa.

Al llarg del seu desenvolupament va ser necessari augmentar progressivament la mobilització de les forces portugueses, en els tres escenaris d'operacions, de forma proporcional a l'augment dels fronts de combat que, a principis de la dècada dels 70 arribarien al seu moment crític. Per part de Portugal, la guerra se sustentava pel principi polític de defensa d'allò que es considerava territori nacional, basant-se en el principi ideològic de nació pluricontinental i multirracial. D'altra banda, els moviments d'alliberament nacional es justificaven sobre la base del principi inalienable de l'autodeterminació i independència, en un marc internacional de suport i incentiu de la lluita.